María Concepción Balboa Buika va néixer a Palma l’any 1972, a una família africana, d’ètnia Bubi, procedent de Guinea Equatorial. La seva infància transcorre al barri palmesà de la Paloma. D’aquella etapa recorda, la cobla, que sortia, com una torrentera, per les finestres de les cases i era, per ella, una carícia, unes gotes de plaer dins uns anys divertits.

A casa seva s’escoltava música de tot el món. Per a la seva mare, no hi havia distància entre el cor i els estils. El seu pare va abandonar la família quan Buika tenia nou anys, però ella no li guarda rancúnia. Explica que el seu pare va ser lliure i que “no pot culpar ningú per fer ús de la seva llibertat”. Mai s’ha deixat paralitzar pels drames de la vida que t’adjudiquen una suposada mala sort per haver viscut unes circumstàncies determinades. Buika crida: “estic viva” i això, per ella, és una celebració diària.

Recorda les escapades, els anys vuitanta, al colorista barri de Son Gotleu, atreta per la rumba, el jazz i el rock and roll que es sentia al carrer; tot i que llavors, per ella, la música era part d’un joc.

De somriure ampli i llavis gruixats, menuda i amb una llarga cabellera negra damunt una pell tatuada per filigranes i paraules. Unes paraules que fan presents les dones de la seva família: la besàvia, l’àvia, la mare, les germanes…una tribu de dones.

El seu nom tribal guineà és Kitailo, el seu altre jo, el que canta i escriu. El ritme i el sabor, pugen imparables i alegres, per les seves arrels africanes.

Buika inicià la seva carrera musical els anys noranta, col·laborant amb bandes locals, acompanyada de musics americans i mallorquins. El seu primer disc Mestizüo es va publicar l’any 2000. Niña de fuego (2008) va suposar el reconeixement internacional, amb dues nominacions als premis Grammy. Va aconseguir l’estatueta dos anys després amb El último trago, un homenatge a Chavela Vargas i Bebo Valdés.

Amb En mi piel (2011) Buika tanca una etapa i comença una altra que te de guia la fidelitat al seu propi batec i amb La noche más larga (2013) li arriba la vertadera calma que es deriva d’escoltar el cor, amb humilitat però sense pors.

Ha gravat un total de nou àlbums, inclòs al 2015 Vivir sin Miedo del que afirma és “el meu disc més descarat”. El disc incorpora influències del reggae, el folk, el flamenc i el dubstep que sintonitzen amb el geni i la peculiar veu de Buika i es plasmen en deu peces plenes de sentiment i maduresa. Amb aquest disc, va entrar a la llista de nominats dels Latins Grammy (2016) en la categoria de “Millor gravació de l’any” amb la cançó Sí volveré.

El seu darrer treball, Para mi (2017), inclou cinc cançons en clau intimista que conviden a viure amb una certa dosi d’abandonament i a deixar-se endur pel flux de les coses senzilles. El camí proposat és el de l’amabilitat amb un mateix, el d’aprendre a regalar-se moments d’escolta i desconnexió de tanta renou, lluita, ambició i obligacions.

Actualment viu a Miami Beach amb el seu fill adolescent, que també canta i vol estudiar per ser productor de música. Residir a Miami Beach li serveix per abordar altres països, altres cultures i públics.

Per a ella, cantar és una qüestió de fe ”en el meu cas, fe en criar un fill intentant ensenyar-li que el món és un lloc meravellós, malgrat hi hagi tanta informació que està dient el contrari”.

Al llarg dels seus quinze anys de cursa de fons, Buika ha encarnat la força de la fusió incorporant el jazz, el flamenc, el blues i el soul a les seves cançons. També són diversos els seus col·laboradors com ara Pat Metheny, Anoushka Shankar, Chik Corea, Niño Josele, Bebo i Chucho Valdés, Seal o Nelly Furtado, entre molts d’altres.

La seva veu, plena de registres, capes i bots, és capaç d’esquinçar-se i passar a ser pura seda en pocs segons. És una veu única, una veu amb gust a nit i a vidre romput.

La seva música mestissa, mescla de cultures, representa també la realitat de Mallorca. Ella diu que “la música de Mallorca és música del món i la música del món, és música de Mallorca. Tots tenim dintre aquest sentiment íntim de que som locals, però també universals”.

A Buika no li importa si és o no profeta a la seva terra. Ella diu que “ ja hem triomfat en la terra per què hem nascut a la terra” tot i que s’emociona amb la càlida acollida que rep a Mallorca; per què, després d’unes gires tan llargues i destins tan llunyans, Mallorca, ens diu, s’enyora molt.

Buika és productora lletrista compositora i poeta autodidacta. Dona de caràcter damunt l’escenari, és energètica i espontània. La Buika és un torrent d’emocions, expressivitat i energia que fila la conversa com la majoria dels seus temes: comença suau i pausada i acaba com un fibló.

La improvisació i la interacció amb els seus musics juga un paper molt important per aconseguir que, cada experiència, cada gira, cada cançó, siguin diferents i que l’espurna de la seva genialitat pugui sorgir a qualsevol moment de l’espectacle. Buika diu: “jo som un soldat, i com a tal em jugo la vida al meu treball. Però només som un soldat a les ordres de Déu… i només des d’aquesta entrega, que no és desig –això és per a prínceps- ni és direcció- això és per als caps i els reis-, es pot unir el que està dividit; és a dir, aconseguir el que quasi és impossible, però que es realitza amb l’ajuda de la música: guiar la Tribu dels fans a l’altra banda de la línia, al manco mentre dura el show”.

Buika canta des de l’instint, des d’aquesta sensació primitiva de no haver de pensar res. Una nit va dir: “Sempre et sorprendré. Això de les definicions vos ho deix a vosaltres” I així és com, els darrers anys, ha obert les portes, de bat a bat, a tota la música que tenia al cap. Aquesta música que és un miracle i un misteri, per què sinó “ja l’hauríem destruït”.

A Vivir sin miedo, Buika esclata en músiques mestisses i en lletres que ens parlen del món i de les seves mentides alhora que reivindica la seguretat en un mateix. Canta a la por per què diu que no és possible escapar d’un mateix: ”Pots intentar deixar cadàvers en el camí però tornaran i et tocaran la porta més tard o més prest. Pots fugir lluny però mai de tu; per això, és millor encarar la vida i enfrontar les pors. No es tracta de no tenir por, sinó de no deixar que ella ens dirigeixi la vida”.

Buika practica amb devoció el títol del disc i viu sense por. Creu en la persona que és capaç de cremar els seus vaixells i començar de zero a qualsevol edat.

Dels seus viatges pel món, ha aprés que hi ha molta més propaganda del mal que realitat del mateix, “l’únic que he descobert en tot el món és una població immensa de gent que es deixa la vida treballant. No veus gent maldient, ni odiant…jo pensava que el món funcionava com m’havien contat i no és així”.

Amb la seva música cerca entendre, una mica més, la seva naturalesa primitiva i explorar les seves pors i anhels. Això és important, ens diu, per què la vertadera història no està als llibres que sempre escriuen els guanyadors, està a la cançó, al poema, a l’escrit de qui anhela, de qui desitja que la veritat es quedi allà, amb totes les conseqüències; sabent inclús, que això li pot dur a la mort com passa a molts de països: “Aquesta és la nostra bíblia, la que conta qui som i està amagada a cançons, novel·les, poesies, coreografies, teatre, pintures…”

Declara de sí mateixa, i entre rialles, que és una “jove promesa” i que aviat començarà amb el rock and roll, un estil que sent s’ha de guanyar amb l’edat. El rock, ens diu, s’ha de cantar des de la saviesa i la ràbia que si ho fes ara, seria potència sense control, “Encara tinc la llengua molt ràpida i edat de blasfemar. El rock and roll és haver trobat i jo estic cercant”

Per a Buika, estar viu és comunicar-se amb un mateix, amb els altres, és viure l’escalfor del cor. Per això, es commou i es rebel·la quan reaccionem davant el patiment dels altres com “la vaca que mira passar el tren”.

Convençuda que la incomprensió es pot vèncer amb les paraules, diu que aquestes són una condemna, una dolça condemna per què gràcies a elles podem dir: me sap greu, t’estim, m’he embullat; però, per favor, no t’allunyis de mi. Poder dir belles paraules que se’n duguessin, com l’aire, les incomprensions: “Tot millor per a l’aire, que a l’aire res no li pesa, estimada. Se l’endú tot, fins i tot les cançons i no te conseqüències”

Buika se sent en el desert de la vida, en el pas a pas del camí, a un lloc que espera sigui molt llarg i li permeti molts descobriments per què es considera cercadora, nòmada del desert.

La seva música és coblera per què considera que no res és fàcil i si ho sembla, hi conté una mentida. Per a ella, els deserts, les dificultats són la pròpia vida però no són sinònims de tristor. Tot el contrari, la vida, ens diu, està feta per gaudir-la i és igual si vas de camí al dentista o en autobús per què sempre estem on hem d’estar.

Buika viu en continua improvisació. Ella diu que el futur és una gran farsa i que està condemnada a un present constant en el que no espera res de ningú. Però no es sent tota sola, mai ha tengut la sensació de soledat. La música ha estat la seva companya que li ha ajudat a conèixer-se i sabre quin camí prendre.

Sempre ha estat fidel al seu instint i es declara “boja per decisió personal” per què, on està escrit, es demana, que per què digui d’ella mateixa que canta bé, és una prepotent? Diu que amb la paraula egòlatra et confonen, et fan creure que ets un cregut, quan, en realitat, l’únic que fas és reconèixer el que saps i això els hi fa por. Però, afirma, reconèixer el que saps i fer-te forta i sincera en el que no saps, te fa sàvia, no egòlatra.

Ella sap que una part de la seva força li ve de la seva mare per què “normalment t’eduquen a aturar-te. Però a mi, l’arbre de la meva mare, m’incita a seguir. Quan hi ha una nota massa dolorosa, ma mare em salva. L’única manera de conèixer els teus límits és passar-los una mica”

Buika va partir amb un as a la màniga, el de les nul·les expectatives que tothom tenia cap a ella. Diu que “era un trasto, tots pensaven que acabaria fent escales netes” Ella mateixa ve d’una persona que ha criat sis fills fregant escales i no sent que hi hagi res de dolent en això. “No anim a ningú a que faci escales netes, sinó a que, a cada esglaó que fregui, pensi en quan lluny està duent als seus fills. Que, amb l’energia en que està fent això es preparin elles per arribar més enfora. La meva mare, acabà graduant-se a la universitat amb el que va aconseguir fregant, tenia setanta anys”

Considera la seva mare una deessa tan brillant com les seves admirades Remedios Amaya, Ella Fitgerald o Chavela Vargas: són tantes les deesses no reconegudes! El problema, ens diu, és que freqüentment, necessites que un home reconegui la teva capacitat de cantar, de composar, d’arranjar. Es masclisme pur i dur al món de l’art. També, afegeix, hi ha masclisme a l’amor: “les dictadures de l’estimació són contaminants i jo no estic disposada a acceptar ni una més”

Buika no reconeix la fama: “jo no pertany al món del show business sinó al de l’art”. Per a ella, un artista no és la persona que canta, pinta o balla sinó la que fa de la seva vida un art i sent el goig de viure-la, de plorar, de riure, de no tenir por.

“Hi ha un èxode per a estimar i jo estic en flames…” (de Viure sense por)

La seva darrera gira va arribar a Europa, Amèrica Llatina, les illes del Carib, Àfrica i Estats Units. La seva música no coneix fronteres i ha col·laborat amb musics i cantants en castellà, català, anglès, francès, iranià, italià i armeni. Tampoc es posa barreres ni límits a la seva expressió artística: és empresària, cantant, compositora, productora, poetessa i fotògrafa.

Buika és una nota lliure i ho te clar: ha deixat enrere la por a l’èxit, la seva darrera frontera.